#: locale=es
## Media
### Audio
audiores_64A5371D_2E13_B892_41AC_F6CD88D7070E.mp3Url = media/audio_14D9201D_2E35_9892_41BF_8AEC23F7ECFE_es.mp3
audiores_A5BE8F29_EE96_3211_41DC_F7B5086A0555.mp3Url = media/audio_A6BCC0FA_EE9A_2FF3_41DE_D4EC95FEE23D_es.mp3
### Floorplan
### Imágen
imlevel_82057D14_9C7A_8D2C_41DD_0F36EAA9737E.url = media/map_2DFF9D0C_3B00_F911_41B2_6A0AF8C6D0D6_es_0.png
imlevel_82058D14_9C7A_8D2C_41E1_9F82F7A2B143.url = media/map_2DFF9D0C_3B00_F911_41B2_6A0AF8C6D0D6_es_1.png
imlevel_82059D14_9C7A_8D2C_41D5_440CF1D9717E.url = media/map_2DFF9D0C_3B00_F911_41B2_6A0AF8C6D0D6_es_2.png
imlevel_8205AD14_9C7A_8D2D_41D2_040791E7F75D.url = media/map_2DFF9D0C_3B00_F911_41B2_6A0AF8C6D0D6_es_3.png
### Subtítulos de Audio
### Título
panorama_324E8B32_2140_F6DB_41B1_BBB1ECDE78EA.label = Panorama Acceso Capilla
panorama_0F0C0DAD_22C0_D490_41A2_75DD5C3A2526.label = Panorama Altar 01
panorama_067A3893_16AD_2E69_41AF_F095510A8CC8.label = Panorama Azul
panorama_33611DDF_2147_CD49_4176_44087B6E2654.label = Panorama Capilla 01
panorama_30FCFB93_2147_75D9_41BC_5310D4AF33A7.label = Panorama Capilla 02
panorama_3084EB70_2140_D557_41A4_9978E25A907A.label = Panorama Capilla 03
panorama_3080D018_2141_D2D7_4161_33F06D8828E2.label = Panorama Capilla 04
panorama_30E176BA_2141_5FCB_41B8_AD9ECB40ABCA.label = Panorama Capilla 05
panorama_30E325F3_2143_DD59_41B8_EB3A52AAFF4C.label = Panorama Drone
panorama_33D91239_2143_56C9_41B8_B7C07E4D46ED.label = Panorama Exterior
map_2DFF9D0C_3B00_F911_41B2_6A0AF8C6D0D6.label = plano planta esglesia 01
## Skin
### Botón
Button_058C23DF_21C1_6CB0_41B5_AE280EE6EFCB.label = EL CALVARI
Button_3A964C76_2140_D35B_4193_058132EABC06_mobile.label = EL CALVARI
Button_3DD4E698_2140_DFD7_419C_83A0C3435D75_mobile.label = EL CAMBRIL
Button_05D074C2_21C1_5490_41BE_8E264D7D24AE.label = EL CAMBRIL
Button_3DABF85A_1517_A950_419A_93C32A655A28.label = EL PORXE
Button_3DABF85A_1517_A950_419A_93C32A655A28_mobile.label = EL PORXE
Button_05585C4D_21C0_DB90_41A5_3CFB9A5A1BFD.label = ESTÀTUA DE SANT ANTONI, ABAT
Button_3C3E009A_2140_F3CB_41B3_3CCAA7297AF8_mobile.label = ESTÀTUA DE SANT ANTONI, ABAT.
Button_05E92AFE_21C1_7C70_41AB_AEDB20CCF102.label = FESTIVITATS
Button_3D06FA99_2140_F7C9_41AE_7DCBE5916342_mobile.label = FESTIVITATS
Button_053FEB12_21C1_5DB0_41B3_5FF2E9DD7D84.label = INTERIOR DE L'EDIFICI
Button_3DC43186_1517_9BB0_41AB_53C0609225D6_mobile.label = L'ACCÉS PRINCIPAL
Button_3DC43186_1517_9BB0_41AB_53C0609225D6.label = L'ACCÉS PRINCIPAL
Button_3CC06882_1533_A9B1_41AB_1E274A14217E.label = L'ERMITA DEL CALVARI
Button_3CC06882_1533_A9B1_41AB_1E274A14217E_mobile.label = L'ERMITA DEL CALVARI
Button_3DFA6A39_1517_68D0_4198_353381FD415D_mobile.label = L'ERMITA NEOCLÀSSICA
Button_3DFA6A39_1517_68D0_4198_353381FD415D.label = L'ERMITA NEOCLÀSSICA
Button_3DBC0D9E_2140_CDCB_41A4_523E6D047AC0_mobile.label = L'INTERIOR DE L'EDIFICI
### Imágen
Image_0D8CC606_156E_98B1_41B1_37E1DF6E4F69.url = skin/Image_0D8CC606_156E_98B1_41B1_37E1DF6E4F69_es.png
Image_2041C9F6_106C_49D4_4172_2A4EE0F44614.url = skin/Image_2041C9F6_106C_49D4_4172_2A4EE0F44614_es.png
Image_32B4EE57_151D_6950_41A4_C16C40DC70D5_mobile.url = skin/Image_32B4EE57_151D_6950_41A4_C16C40DC70D5_mobile_es.jpg
Image_3C48A4BC_21C1_54F0_41B0_E38393553640_mobile.url = skin/Image_3C48A4BC_21C1_54F0_41B0_E38393553640_mobile_es.jpg
Image_3C7EC170_21C1_2C70_41A1_5812AD5F76D7_mobile.url = skin/Image_3C7EC170_21C1_2C70_41A1_5812AD5F76D7_mobile_es.jpg
Image_3CFE3DF6_21FF_3470_41B6_73B1BC7AF8B0_mobile.url = skin/Image_3CFE3DF6_21FF_3470_41B6_73B1BC7AF8B0_mobile_es.jpg
Image_3F23D3E5_0D7C_BE21_419A_6F129F39BB3E.url = skin/Image_3F23D3E5_0D7C_BE21_419A_6F129F39BB3E_es.png
Image_3F23D3E5_0D7C_BE21_419A_6F129F39BB3E_mobile.url = skin/Image_3F23D3E5_0D7C_BE21_419A_6F129F39BB3E_mobile_es.png
Image_3F804402_21CF_EB90_41BF_B8EDCD8CF9ED_mobile.url = skin/Image_3F804402_21CF_EB90_41BF_B8EDCD8CF9ED_mobile_es.jpg
Image_3FAA7115_21C1_EDB0_4174_FB12B3CA4293_mobile.url = skin/Image_3FAA7115_21C1_EDB0_4174_FB12B3CA4293_mobile_es.jpg
Image_5B9F2A0E_1064_4A34_419F_6923153CAE14.url = skin/Image_5B9F2A0E_1064_4A34_419F_6923153CAE14_es.png
Image_5B9F2A0E_1064_4A34_419F_6923153CAE14_mobile.url = skin/Image_5B9F2A0E_1064_4A34_419F_6923153CAE14_mobile_es.png
### Texto Multilínea
HTMLText_20821B6B_0DB4_CE21_4198_3B41308740B7.html = TOUR VIRTUAL ERMITA DEL CALVARI
TOUR VIRTUAL
ERMITA DEL CALVARI
MIRA AL VOLTANT I CLICA EN ELS DIFERENTS ELEMENTS QUE TROBARÀS PER A DESCOBRIR E INTERACTUAR.
DISFRUTA!
Per a una millor experiència, posa el dispositiu en posició vertical.
Per a una millor experiència, posa el dispositiu en posició horizontal.
ESTÀTUA DE SANT ANTONI ABAD
MIRA AL VOLTANT I POLSA EN ELS DIFERENTS ELEMENTS QUE TROBARÀS PER A DESCOBRIR E INTERACTUAR.
DISFRUTA!
La construcció de la façana deu estar relacionada amb la reforma parroquial de 1574. Presenta una portada estructurada en tres cossos, cosa poc habitual en l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. En el primer cos hi trobem l’accés a l’edifici, amb un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques amb una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant. Dalt hi trobem un frontó partit i, per baix, damunt l’arc d’entrada, l’escut amb el calze i la sagrada forma, emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera promotor de la construcció.
El segon cos mostra una capelleta amb la imatge de Sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’hi observa un frontó amb pinacles. L’últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles. Dalt d’aquest hi ha un altre escut, molt erosionat, que correspon a la família dels Pujades, senyors de Pedreguer en els segles XVI i XVII. Aquesta família era devota de la Invenció de la Santa Creu, no és casual que aquesta siga l’advocació de l’església de Pedreguer.
La façana s’acaba amb dues cornises rematades amb boles. En una posició central hi trobem el motiu de la creu realitzada amb peces quadrades de pissarra negra.
Desconeixem l’autoria de l’església però podria correspondre a Joan Cambra, bon coneixedor de l’arquitectura renaixentista de finals del segle XVI. Aquest arquitecte treballa per a l’arquebisbe Joan de Ribera i per al Marquès de Dénia. Algunes mostres de la seua obra són les esglésies de la Mare de Déu de l’Assumpció de Pego o la de Santa Caterina a Teulada.
La construcció de la façana deu estar relacionada amb la reforma parroquial de 1574. Presenta una portada estructurada en tres cossos, cosa poc habitual en l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. En el primer cos hi trobem l’accés a l’edifici, amb un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques amb una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant. Dalt hi trobem un frontó partit i, per baix, damunt l’arc d’entrada, l’escut amb el calze i la sagrada forma, emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera promotor de la construcció.
El segon cos mostra una capelleta amb la imatge de Sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’hi observa un frontó amb pinacles. L’últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles. Dalt d’aquest hi ha un altre escut, molt erosionat, que correspon a la família dels Pujades, senyors de Pedreguer en els segles XVI i XVII. Aquesta família era devota de la Invenció de la Santa Creu, no és casual que aquesta siga l’advocació de l’església de Pedreguer.
La façana s’acaba amb dues cornises rematades amb boles. En una posició central hi trobem el motiu de la creu realitzada amb peces quadrades de pissarra negra.
Desconeixem l’autoria de l’església però podria correspondre a Joan Cambra, bon coneixedor de l’arquitectura renaixentista de finals del segle XVI. Aquest arquitecte treballa per a l’arquebisbe Joan de Ribera i per al Marquès de Dénia. Algunes mostres de la seua obra són les esglésies de la Mare de Déu de l’Assumpció de Pego o la de Santa Caterina a Teulada.
La construcció de la façana deu estar relacionada amb la reforma parroquial de 1574. Presenta una portada estructurada en tres cossos, cosa poc habitual en l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. En el primer cos hi trobem l’accés a l’edifici, amb un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques amb una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant. Dalt hi trobem un frontó partit i, per baix, damunt l’arc d’entrada, l’escut amb el calze i la sagrada forma, emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera promotor de la construcció.
El segon cos mostra una capelleta amb la imatge de Sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’hi observa un frontó amb pinacles. L’últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles. Dalt d’aquest hi ha un altre escut, molt erosionat, que correspon a la família dels Pujades, senyors de Pedreguer en els segles XVI i XVII. Aquesta família era devota de la Invenció de la Santa Creu, no és casual que aquesta siga l’advocació de l’església de Pedreguer.
La façana s’acaba amb dues cornises rematades amb boles. En una posició central hi trobem el motiu de la creu realitzada amb peces quadrades de pissarra negra.
Desconeixem l’autoria de l’església però podria correspondre a Joan Cambra, bon coneixedor de l’arquitectura renaixentista de finals del segle XVI. Aquest arquitecte treballa per a l’arquebisbe Joan de Ribera i per al Marquès de Dénia. Algunes mostres de la seua obra són les esglésies de la Mare de Déu de l’Assumpció de Pego o la de Santa Caterina a Teulada.
La construcció de la façana deu estar relacionada amb la reforma parroquial de 1574. Presenta una portada estructurada en tres cossos, cosa poc habitual en l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. En el primer cos hi trobem l’accés a l’edifici, amb un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques amb una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant. Dalt hi trobem un frontó partit i, per baix, damunt l’arc d’entrada, l’escut amb el calze i la sagrada forma, emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera promotor de la construcció.
El segon cos mostra una capelleta amb la imatge de Sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’hi observa un frontó amb pinacles. L’últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles. Dalt d’aquest hi ha un altre escut, molt erosionat, que correspon a la família dels Pujades, senyors de Pedreguer en els segles XVI i XVII. Aquesta família era devota de la Invenció de la Santa Creu, no és casual que aquesta siga l’advocació de l’església de Pedreguer.
La façana s’acaba amb dues cornises rematades amb boles. En una posició central hi trobem el motiu de la creu realitzada amb peces quadrades de pissarra negra.
Desconeixem l’autoria de l’església però podria correspondre a Joan Cambra, bon coneixedor de l’arquitectura renaixentista de finals del segle XVI. Aquest arquitecte treballa per a l’arquebisbe Joan de Ribera i per al Marquès de Dénia. Algunes mostres de la seua obra són les esglésies de la Mare de Déu de l’Assumpció de Pego o la de Santa Caterina a Teulada.
La construcció de la façana deu estar relacionada amb la reforma parroquial de 1574. Presenta una portada estructurada en tres cossos, cosa poc habitual en l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. En el primer cos hi trobem l’accés a l’edifici, amb un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques amb una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant. Dalt hi trobem un frontó partit i, per baix, damunt l’arc d’entrada, l’escut amb el calze i la sagrada forma, emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera promotor de la construcció.
El segon cos mostra una capelleta amb la imatge de Sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’hi observa un frontó amb pinacles. L’últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles. Dalt d’aquest hi ha un altre escut, molt erosionat, que correspon a la família dels Pujades, senyors de Pedreguer en els segles XVI i XVII. Aquesta família era devota de la Invenció de la Santa Creu, no és casual que aquesta siga l’advocació de l’església de Pedreguer.
La façana s’acaba amb dues cornises rematades amb boles. En una posició central hi trobem el motiu de la creu realitzada amb peces quadrades de pissarra negra.
Desconeixem l’autoria de l’església però podria correspondre a Joan Cambra, bon coneixedor de l’arquitectura renaixentista de finals del segle XVI. Aquest arquitecte treballa per a l’arquebisbe Joan de Ribera i per al Marquès de Dénia. Algunes mostres de la seua obra són les esglésies de la Mare de Déu de l’Assumpció de Pego o la de Santa Caterina a Teulada.
La construcció de la façana deu estar relacionada amb la reforma parroquial de 1574. Presenta una portada estructurada en tres cossos, cosa poc habitual en l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. En el primer cos hi trobem l’accés a l’edifici, amb un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques amb una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant. Dalt hi trobem un frontó partit i, per baix, damunt l’arc d’entrada, l’escut amb el calze i la sagrada forma, emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera promotor de la construcció.
El segon cos mostra una capelleta amb la imatge de Sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’hi observa un frontó amb pinacles. L’últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles. Dalt d’aquest hi ha un altre escut, molt erosionat, que correspon a la família dels Pujades, senyors de Pedreguer en els segles XVI i XVII. Aquesta família era devota de la Invenció de la Santa Creu, no és casual que aquesta siga l’advocació de l’església de Pedreguer.
La façana s’acaba amb dues cornises rematades amb boles. En una posició central hi trobem el motiu de la creu realitzada amb peces quadrades de pissarra negra.
Desconeixem l’autoria de l’església però podria correspondre a Joan Cambra, bon coneixedor de l’arquitectura renaixentista de finals del segle XVI. Aquest arquitecte treballa per a l’arquebisbe Joan de Ribera i per al Marquès de Dénia. Algunes mostres de la seua obra són les esglésies de la Mare de Déu de l’Assumpció de Pego o la de Santa Caterina a Teulada.
A medida que aumentaba la persecución sistemática de los judíos, crecía el número de los confinados en Dachau. Después del pogromo del 9 al 10 de noviembre de 1938 (Kristallnacht, Noche de los Cristales Rotos), más de 10.000 judíos alemanes fueron recluidos en el campo. Durante el verano de 1939 llegaron a Dachau varios miles de austríacos, ello marcó el comienzo de los transportes provenientes de cada país que iba siendo ocupado por el ejército alemán, durante todo el transcurso de la guerra. Los prisioneros austríacos incluían judíos, combatientes de la resistencia, sacerdotes y otros que no estaban dispuestos a colaborar con los ocupantes nazis. En 1942, cuando se intensificó el proceso de la «Solución Final», los judíos fueron enviados desde Dachau y otros campos del Reich a campos de exterminio en Polonia.
Dachau estaba rodeado por una cerca electrificada y un ancho foso de agua. Al llegar al campo, los prisioneros perdían todos sus derechos legales y se les quitaban sus efectos personales, se les rasuraba la cabeza y eran obligados a vestir uniformes a rayas. Cada prisionero recibía un número de registro y un triángulo de color que identificaba su categoría (judío, gitano, homosexual u otra). Debían trabajar hasta el agotamiento, recibían ínfima cantidad de alimento y vivían bajo la amenaza permanente de tratos horriblemente crueles a manos de los guardianes. Los nazis se aprovecharon sin piedad de la mano de obra barata proporcionada por los prisioneros, que eran obligados a construir caminos, trabajar en canteras y drenar pantanos. A medida que avanzaba la guerra, la producción de armamentos se hizo cada vez más importante para los nazis y por ello, miles de prisioneros judíos de Hungría, Polonia, Checoslovaquia y la Unión Soviética fueron llevados a Dachau para trabajar en ella. Se agregaron a Dachau 36 extensos campos para albergar a 37.000 prisioneros que trabajaban en sus fábricas de armas. Las empresas privadas también podían utilizar trabajadores esclavos de Dachau. Dichas empresas pagaban directamente a las SS, y los trabajadores nunca recibían sus salarios. Los prisioneros eran obligados a trabajar hasta que la debilidad y las enfermedades les impedían continuar, y entonces eran reemplazados por otros más sanos. En Dachau se construyó una cámara de gas que no llegó a ser utilizada.
Al igual que en otros campos, en Dachau se utilizó a prisioneros en experimentos médicos, como conejillos de indias humanos. El Dr. Sigmund Rascher, médico de las SS, condujo experimentos sobre «descompresión» y «efectos de la altura», mientras que el Prof. Dr. Claus Schilling, conocido investigador de enfermedades tropicales, dirigía en el campo un centro de experimentación de malaria, en el cual infectó a alrededor de 1.100 prisioneros en busca de una vacuna contra la misma. También se hacían experimentos pseudomédicos, como producir en los reclusos inflamaciones y estados de envenenamiento para probar su reacción a diversos medicamentos, o provocarles heridas para experimentar con productos antihemorrágicos. También se realizaron pruebas para comprobar si el ser humano puede consumir agua de mar, y funcionaba un centro experimental de tuberculosis.
A medida que aumentaba la persecución sistemática de los judíos, crecía el número de los confinados en Dachau. Después del pogromo del 9 al 10 de noviembre de 1938 (Kristallnacht, Noche de los Cristales Rotos), más de 10.000 judíos alemanes fueron recluidos en el campo. Durante el verano de 1939 llegaron a Dachau varios miles de austríacos, ello marcó el comienzo de los transportes provenientes de cada país que iba siendo ocupado por el ejército alemán, durante todo el transcurso de la guerra. Los prisioneros austríacos incluían judíos, combatientes de la resistencia, sacerdotes y otros que no estaban dispuestos a colaborar con los ocupantes nazis. En 1942, cuando se intensificó el proceso de la «Solución Final», los judíos fueron enviados desde Dachau y otros campos del Reich a campos de exterminio en Polonia.
Dachau estaba rodeado por una cerca electrificada y un ancho foso de agua. Al llegar al campo, los prisioneros perdían todos sus derechos legales y se les quitaban sus efectos personales, se les rasuraba la cabeza y eran obligados a vestir uniformes a rayas. Cada prisionero recibía un número de registro y un triángulo de color que identificaba su categoría (judío, gitano, homosexual u otra). Debían trabajar hasta el agotamiento, recibían ínfima cantidad de alimento y vivían bajo la amenaza permanente de tratos horriblemente crueles a manos de los guardianes. Los nazis se aprovecharon sin piedad de la mano de obra barata proporcionada por los prisioneros, que eran obligados a construir caminos, trabajar en canteras y drenar pantanos. A medida que avanzaba la guerra, la producción de armamentos se hizo cada vez más importante para los nazis y por ello, miles de prisioneros judíos de Hungría, Polonia, Checoslovaquia y la Unión Soviética fueron llevados a Dachau para trabajar en ella. Se agregaron a Dachau 36 extensos campos para albergar a 37.000 prisioneros que trabajaban en sus fábricas de armas. Las empresas privadas también podían utilizar trabajadores esclavos de Dachau. Dichas empresas pagaban directamente a las SS, y los trabajadores nunca recibían sus salarios. Los prisioneros eran obligados a trabajar hasta que la debilidad y las enfermedades les impedían continuar, y entonces eran reemplazados por otros más sanos. En Dachau se construyó una cámara de gas que no llegó a ser utilizada.
Al igual que en otros campos, en Dachau se utilizó a prisioneros en experimentos médicos, como conejillos de indias humanos. El Dr. Sigmund Rascher, médico de las SS, condujo experimentos sobre «descompresión» y «efectos de la altura», mientras que el Prof. Dr. Claus Schilling, conocido investigador de enfermedades tropicales, dirigía en el campo un centro de experimentación de malaria, en el cual infectó a alrededor de 1.100 prisioneros en busca de una vacuna contra la misma. También se hacían experimentos pseudomédicos, como producir en los reclusos inflamaciones y estados de envenenamiento para probar su reacción a diversos medicamentos, o provocarles heridas para experimentar con productos antihemorrágicos. También se realizaron pruebas para comprobar si el ser humano puede consumir agua de mar, y funcionaba un centro experimental de tuberculosis.
A medida que aumentaba la persecución sistemática de los judíos, crecía el número de los confinados en Dachau. Después del pogromo del 9 al 10 de noviembre de 1938 (Kristallnacht, Noche de los Cristales Rotos), más de 10.000 judíos alemanes fueron recluidos en el campo. Durante el verano de 1939 llegaron a Dachau varios miles de austríacos, ello marcó el comienzo de los transportes provenientes de cada país que iba siendo ocupado por el ejército alemán, durante todo el transcurso de la guerra. Los prisioneros austríacos incluían judíos, combatientes de la resistencia, sacerdotes y otros que no estaban dispuestos a colaborar con los ocupantes nazis. En 1942, cuando se intensificó el proceso de la «Solución Final», los judíos fueron enviados desde Dachau y otros campos del Reich a campos de exterminio en Polonia.
Dachau estaba rodeado por una cerca electrificada y un ancho foso de agua. Al llegar al campo, los prisioneros perdían todos sus derechos legales y se les quitaban sus efectos personales, se les rasuraba la cabeza y eran obligados a vestir uniformes a rayas. Cada prisionero recibía un número de registro y un triángulo de color que identificaba su categoría (judío, gitano, homosexual u otra). Debían trabajar hasta el agotamiento, recibían ínfima cantidad de alimento y vivían bajo la amenaza permanente de tratos horriblemente crueles a manos de los guardianes. Los nazis se aprovecharon sin piedad de la mano de obra barata proporcionada por los prisioneros, que eran obligados a construir caminos, trabajar en canteras y drenar pantanos. A medida que avanzaba la guerra, la producción de armamentos se hizo cada vez más importante para los nazis y por ello, miles de prisioneros judíos de Hungría, Polonia, Checoslovaquia y la Unión Soviética fueron llevados a Dachau para trabajar en ella. Se agregaron a Dachau 36 extensos campos para albergar a 37.000 prisioneros que trabajaban en sus fábricas de armas. Las empresas privadas también podían utilizar trabajadores esclavos de Dachau. Dichas empresas pagaban directamente a las SS, y los trabajadores nunca recibían sus salarios. Los prisioneros eran obligados a trabajar hasta que la debilidad y las enfermedades les impedían continuar, y entonces eran reemplazados por otros más sanos. En Dachau se construyó una cámara de gas que no llegó a ser utilizada.
Al igual que en otros campos, en Dachau se utilizó a prisioneros en experimentos médicos, como conejillos de indias humanos. El Dr. Sigmund Rascher, médico de las SS, condujo experimentos sobre «descompresión» y «efectos de la altura», mientras que el Prof. Dr. Claus Schilling, conocido investigador de enfermedades tropicales, dirigía en el campo un centro de experimentación de malaria, en el cual infectó a alrededor de 1.100 prisioneros en busca de una vacuna contra la misma. También se hacían experimentos pseudomédicos, como producir en los reclusos inflamaciones y estados de envenenamiento para probar su reacción a diversos medicamentos, o provocarles heridas para experimentar con productos antihemorrágicos. También se realizaron pruebas para comprobar si el ser humano puede consumir agua de mar, y funcionaba un centro experimental de tuberculosis.
A medida que aumentaba la persecución sistemática de los judíos, crecía el número de los confinados en Dachau. Después del pogromo del 9 al 10 de noviembre de 1938 (Kristallnacht, Noche de los Cristales Rotos), más de 10.000 judíos alemanes fueron recluidos en el campo. Durante el verano de 1939 llegaron a Dachau varios miles de austríacos, ello marcó el comienzo de los transportes provenientes de cada país que iba siendo ocupado por el ejército alemán, durante todo el transcurso de la guerra. Los prisioneros austríacos incluían judíos, combatientes de la resistencia, sacerdotes y otros que no estaban dispuestos a colaborar con los ocupantes nazis. En 1942, cuando se intensificó el proceso de la «Solución Final», los judíos fueron enviados desde Dachau y otros campos del Reich a campos de exterminio en Polonia.
Dachau estaba rodeado por una cerca electrificada y un ancho foso de agua. Al llegar al campo, los prisioneros perdían todos sus derechos legales y se les quitaban sus efectos personales, se les rasuraba la cabeza y eran obligados a vestir uniformes a rayas. Cada prisionero recibía un número de registro y un triángulo de color que identificaba su categoría (judío, gitano, homosexual u otra). Debían trabajar hasta el agotamiento, recibían ínfima cantidad de alimento y vivían bajo la amenaza permanente de tratos horriblemente crueles a manos de los guardianes. Los nazis se aprovecharon sin piedad de la mano de obra barata proporcionada por los prisioneros, que eran obligados a construir caminos, trabajar en canteras y drenar pantanos. A medida que avanzaba la guerra, la producción de armamentos se hizo cada vez más importante para los nazis y por ello, miles de prisioneros judíos de Hungría, Polonia, Checoslovaquia y la Unión Soviética fueron llevados a Dachau para trabajar en ella. Se agregaron a Dachau 36 extensos campos para albergar a 37.000 prisioneros que trabajaban en sus fábricas de armas. Las empresas privadas también podían utilizar trabajadores esclavos de Dachau. Dichas empresas pagaban directamente a las SS, y los trabajadores nunca recibían sus salarios. Los prisioneros eran obligados a trabajar hasta que la debilidad y las enfermedades les impedían continuar, y entonces eran reemplazados por otros más sanos. En Dachau se construyó una cámara de gas que no llegó a ser utilizada.
Al igual que en otros campos, en Dachau se utilizó a prisioneros en experimentos médicos, como conejillos de indias humanos. El Dr. Sigmund Rascher, médico de las SS, condujo experimentos sobre «descompresión» y «efectos de la altura», mientras que el Prof. Dr. Claus Schilling, conocido investigador de enfermedades tropicales, dirigía en el campo un centro de experimentación de malaria, en el cual infectó a alrededor de 1.100 prisioneros en busca de una vacuna contra la misma. También se hacían experimentos pseudomédicos, como producir en los reclusos inflamaciones y estados de envenenamiento para probar su reacción a diversos medicamentos, o provocarles heridas para experimentar con productos antihemorrágicos. También se realizaron pruebas para comprobar si el ser humano puede consumir agua de mar, y funcionaba un centro experimental de tuberculosis.
A medida que aumentaba la persecución sistemática de los judíos, crecía el número de los confinados en Dachau. Después del pogromo del 9 al 10 de noviembre de 1938 (Kristallnacht, Noche de los Cristales Rotos), más de 10.000 judíos alemanes fueron recluidos en el campo. Durante el verano de 1939 llegaron a Dachau varios miles de austríacos, ello marcó el comienzo de los transportes provenientes de cada país que iba siendo ocupado por el ejército alemán, durante todo el transcurso de la guerra. Los prisioneros austríacos incluían judíos, combatientes de la resistencia, sacerdotes y otros que no estaban dispuestos a colaborar con los ocupantes nazis. En 1942, cuando se intensificó el proceso de la «Solución Final», los judíos fueron enviados desde Dachau y otros campos del Reich a campos de exterminio en Polonia.
Dachau estaba rodeado por una cerca electrificada y un ancho foso de agua. Al llegar al campo, los prisioneros perdían todos sus derechos legales y se les quitaban sus efectos personales, se les rasuraba la cabeza y eran obligados a vestir uniformes a rayas. Cada prisionero recibía un número de registro y un triángulo de color que identificaba su categoría (judío, gitano, homosexual u otra). Debían trabajar hasta el agotamiento, recibían ínfima cantidad de alimento y vivían bajo la amenaza permanente de tratos horriblemente crueles a manos de los guardianes. Los nazis se aprovecharon sin piedad de la mano de obra barata proporcionada por los prisioneros, que eran obligados a construir caminos, trabajar en canteras y drenar pantanos. A medida que avanzaba la guerra, la producción de armamentos se hizo cada vez más importante para los nazis y por ello, miles de prisioneros judíos de Hungría, Polonia, Checoslovaquia y la Unión Soviética fueron llevados a Dachau para trabajar en ella. Se agregaron a Dachau 36 extensos campos para albergar a 37.000 prisioneros que trabajaban en sus fábricas de armas. Las empresas privadas también podían utilizar trabajadores esclavos de Dachau. Dichas empresas pagaban directamente a las SS, y los trabajadores nunca recibían sus salarios. Los prisioneros eran obligados a trabajar hasta que la debilidad y las enfermedades les impedían continuar, y entonces eran reemplazados por otros más sanos. En Dachau se construyó una cámara de gas que no llegó a ser utilizada.
Al igual que en otros campos, en Dachau se utilizó a prisioneros en experimentos médicos, como conejillos de indias humanos. El Dr. Sigmund Rascher, médico de las SS, condujo experimentos sobre «descompresión» y «efectos de la altura», mientras que el Prof. Dr. Claus Schilling, conocido investigador de enfermedades tropicales, dirigía en el campo un centro de experimentación de malaria, en el cual infectó a alrededor de 1.100 prisioneros en busca de una vacuna contra la misma. También se hacían experimentos pseudomédicos, como producir en los reclusos inflamaciones y estados de envenenamiento para probar su reacción a diversos medicamentos, o provocarles heridas para experimentar con productos antihemorrágicos. También se realizaron pruebas para comprobar si el ser humano puede consumir agua de mar, y funcionaba un centro experimental de tuberculosis.
A medida que aumentaba la persecución sistemática de los judíos, crecía el número de los confinados en Dachau. Después del pogromo del 9 al 10 de noviembre de 1938 (Kristallnacht, Noche de los Cristales Rotos), más de 10.000 judíos alemanes fueron recluidos en el campo. Durante el verano de 1939 llegaron a Dachau varios miles de austríacos, ello marcó el comienzo de los transportes provenientes de cada país que iba siendo ocupado por el ejército alemán, durante todo el transcurso de la guerra. Los prisioneros austríacos incluían judíos, combatientes de la resistencia, sacerdotes y otros que no estaban dispuestos a colaborar con los ocupantes nazis. En 1942, cuando se intensificó el proceso de la «Solución Final», los judíos fueron enviados desde Dachau y otros campos del Reich a campos de exterminio en Polonia.
Dachau estaba rodeado por una cerca electrificada y un ancho foso de agua. Al llegar al campo, los prisioneros perdían todos sus derechos legales y se les quitaban sus efectos personales, se les rasuraba la cabeza y eran obligados a vestir uniformes a rayas. Cada prisionero recibía un número de registro y un triángulo de color que identificaba su categoría (judío, gitano, homosexual u otra). Debían trabajar hasta el agotamiento, recibían ínfima cantidad de alimento y vivían bajo la amenaza permanente de tratos horriblemente crueles a manos de los guardianes. Los nazis se aprovecharon sin piedad de la mano de obra barata proporcionada por los prisioneros, que eran obligados a construir caminos, trabajar en canteras y drenar pantanos. A medida que avanzaba la guerra, la producción de armamentos se hizo cada vez más importante para los nazis y por ello, miles de prisioneros judíos de Hungría, Polonia, Checoslovaquia y la Unión Soviética fueron llevados a Dachau para trabajar en ella. Se agregaron a Dachau 36 extensos campos para albergar a 37.000 prisioneros que trabajaban en sus fábricas de armas. Las empresas privadas también podían utilizar trabajadores esclavos de Dachau. Dichas empresas pagaban directamente a las SS, y los trabajadores nunca recibían sus salarios. Los prisioneros eran obligados a trabajar hasta que la debilidad y las enfermedades les impedían continuar, y entonces eran reemplazados por otros más sanos. En Dachau se construyó una cámara de gas que no llegó a ser utilizada.
Al igual que en otros campos, en Dachau se utilizó a prisioneros en experimentos médicos, como conejillos de indias humanos. El Dr. Sigmund Rascher, médico de las SS, condujo experimentos sobre «descompresión» y «efectos de la altura», mientras que el Prof. Dr. Claus Schilling, conocido investigador de enfermedades tropicales, dirigía en el campo un centro de experimentación de malaria, en el cual infectó a alrededor de 1.100 prisioneros en busca de una vacuna contra la misma. También se hacían experimentos pseudomédicos, como producir en los reclusos inflamaciones y estados de envenenamiento para probar su reacción a diversos medicamentos, o provocarles heridas para experimentar con productos antihemorrágicos. También se realizaron pruebas para comprobar si el ser humano puede consumir agua de mar, y funcionaba un centro experimental de tuberculosis.
Al voltant de l’ermita es congreguen els pedreguers i les pedregueres en diferents festivitats anuals. Per Sant Antoni Abat, el 17 de gener, té lloc la benedicció dels animalets.
El 3 de febrer, i el vespre anterior, se celebra la festa de Sant Blai. La imatge es trasllada, en romeria, des de l’església parroquial a la capella, i, al cap d’uns dies, en processó, pel calvari, fa el trajecte contrari. És tradicional la visita a l’ermita i al sant, s’hi fa missa, canten els gojos a Sant Blai, s’encenen ciris per obtenir el favor del bisbe màrtir o els més menuts aprofiten per fer sonar la campaneta. També es recorre el porrat i s’hi compren productes com ara fruits secs, dàtils o canyamel, es fan concerts i balls. A més, la capella i el calvari són l’escenari de les activitats religioses de la Setmana Santa.
El calvari és el camí que segueixen els qui fan la devoció del viacrucis. Hi ha estacions o capelletes commemoratives dels passos de Jesucrist en la seua pujada al lloc de crucifixió. Comunica el nucli urbà de Pedreguer amb l’ermita del Sant Crist o capella de Sant Blai i discorre en ziga-zaga per salvar l’acusat pendent de la muntanya.
El recorregut està delimitat per fileres de xiprers, alguns dels quals són centenaris. Hi trobem les catorze capelletes que defineixen el viacrucis, generalment ubicades en les revoltes del traçat. Els templets estan compostos per una peça prismàtica de maçoneria, arrebossada i emblanquinada, sense basament. En la cara frontal superior se situa la fornícula amb els típics retaules de taulells pintats amb les escenes de la passió de Jesucrist. Les capelletes es rematen amb una coberta piramidal. La construcció d’aquestes deu correspondre a la meitat del segle XIX, però es van reformar després de la guerra de 1936. Els retaules, de taulells policroms, són posteriors a la guerra civil i estan patrocinats per diferents famílies o persones de Pedreguer.
En l’actualitat podem veure un porxe adossat a l’edifici original, que data de 1892, però en substitueix un altre anterior, del qual tenim poques dades. Es tracta d’un espai de planta rectangular i teulada a tres vessants, rematada amb teula corba. En els murs laterals es conserven quatre arcs, de diferents mides, tapiats a l’exterior, a excepció del més menut de llevant, convertit en un accés per a persones amb problemes de mobilitat. Dels tres arcs de la cara frontal, el central és l’accés i conserva les reixes originals. En la part superior de la porta de ferro podem veure la representació de la creu damunt el monticle, amb la data de 1892 inserida en aquest, una escala de mà a un costat i unes estenalles a l’altre, que fan referència a la crucifixió i posterior davallament de Jesucrist.
El porxe, encarat al nord, que és d’on, generalment, venen les tempestes de la tardor i l’hivern, es va realitzar per protegir l’accés a l’ermita. Per arribar a la porxada cal pujar una escalinata amb graons fets de pedra tosca.
L’accés s’obri en la façana nord de l’ermita, que originalment, abans de fer el porxe, donava directament a l’aire lliure. És una entrada construïda amb pedra tallada, la llinda és adovellada i té forma d’arc en la part superior. L’estructura pètria de la porta quedava oculta per enlluïts i emblanquinats, però amb la reforma posterior a l’incendi de 1998 es va decidir reproduir-la cara vista amb un nou morter groc.
L’interior de l’accés principal, que presenta un arc pla a l’exterior, es converteix en un arc escarser i capalçat, és a dir, presenta més alçada i més amplada que fora, per tal de permetre, entre altres coses, que es puguen obrir els batents de fusta de la porta.
L’arquitectura de l’ermita juga amb els volums del cub en la base i l’esfera de la cúpula. En la planta també podem veure eixe joc de quadre i cercle, el primer en l’exterior i el segon dins, formant un espai circular al voltant del qual es desenvolupa tota la resta. Estilísticament, aquest tipus de característiques anaven més enllà del barroc, eren molt innovadores fins i tot a finals del segle XVIII. El mateix s’aprecia a la capella de la Comunió de l’església de la Santa Creu de Pedreguer.
L’autor o inductor de la construcció de l'ermita del Crist del Calvari era una persona coneixedora dels últims corrents arquitectònics, és a dir, del neoclassicisme. És possible que aquesta persona fora l’arquitecte, fill de Pedreguer, Antoni Gilabert i Fornés (Pedreguer 1716 – València 1792), director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Ara bé, un informe de l’arquebisbe F. Fabian i Fuero, de 1791, però, quan fa un inventari dels edificis religiosos de Pedreguer, no esmenta aquesta ermita i crea així dubtes sobre l’autoria.
L’ermita i el calvari són fites paisatgístiques i culturals de Pedreguer. Se situen als peus de la creueta de la Llagosta, en la muntanya Gran, en una posició que domina la ciutat. La façana de l’edifici mira cap a la població i fa que tinga una direcció nord sud poc usual.
Encara que ara es coneix popularment com la capella de Sant Blai, la primera advocació fou al Crist del Calvari, parada final del viacrucis. Aquest costum és relativament modern, ja que el 1895 s’anota per primera volta als llibres de l’arxiu parroquial que el 3 de febrer s’hi va celebrar una festa votiva, amb missa i sermó, a Sant Blai.
L’ermita, única a la comarca, segons l’arquitecte J. Ivars Pérez, es va construir a finals del segle XVIII o a començaments del segle XIX, i, originalment, tenia dos cossos, la nau i el cambril. Ha comptat amb diverses restauracions com les de 1892, 1926 o 1992. La darrera és de 1998, després d’haver sofert un incendi en el porxe.
L’interior està marcat per l’accés principal, situat al nord, l’accés al cambril, a migdia, i dues capelles laterals, una a llevant i l’altra a ponent, que recorden el creuer de les esglésies. Les capelles, de poca profunditat, estan realitzades sobre el mur de planta circular. Aquestes i els accessos estan rematats per arcs rebaixats. Dins les capelles trobem els quadres de sant Bonaventura i de sant Blai.
En els espais que queden entre les capelles i els accessos es disposen quatre parelles de pilastres. Els pedestals i els fusts d’aquestes són llisos, els capitells corresponen a l’estil dòric i les bases són àtiques. Sobre els capitells trobem una potent cornisa a partir de la qual arranca la cúpula de mitja taronja amb huit nervis, sense tambor.
En general, l’interior està poc decorat, tan sols s’observen alguns estucats que imiten marbres i algunes cintes daurades que formen rectangles en els espais entre les columnes o remarquen els nervis de la cúpula. També s’hi observa una escassa il·luminació natural, malgrat que en origen hi havia quatre finestres en la base de la cúpula, tres de les quals estan cegades en l’actualitat, la quarta, a migdia, presenta un tancament opac de fusta. L’espai exterior de la finestra nord alberga la campaneta que es fa sonar els dies de la festa de Sant Blai.
És una construcció de planta rectangular adossada a la cara sud de l’ermita. A l’interior, hi ha l’altar i la imatge del Sant Crist crucificat. A aquest espai s’accedeix mitjançant tres graons de pedra picada i a través d’un arc rebaixat. Així, el pis del cambril està més alt que el de la resta de l’esglesiola, fet que remarca la zona de l’altar.
L’interior està dividit en tres parts, separades per dos arcs també rebaixats i cobert per tres voltes, la central bufada, les laterals amb volta de canó rebaixada. La sala de llevant funciona com a sagristia mentre que la de ponent és una mena de magatzem. La coberta exterior és a tres vessants i amb teula corba.
Al voltant de l’ermita es congreguen els pedreguers i les pedregueres en diferents festivitats anuals. Per Sant Antoni Abat, el 17 de gener, té lloc la benedicció dels animalets.
El 3 de febrer, i el vespre anterior, se celebra la festa de Sant Blai. La imatge es trasllada, en romeria, des de l’església parroquial a la capella, i, al cap d’uns dies, en processó, pel calvari, fa el trajecte contrari. És tradicional la visita a l’ermita i al sant, s’hi fa missa, canten els gojos a Sant Blai, s’encenen ciris per obtenir el favor del bisbe màrtir o els més menuts aprofiten per fer sonar la campaneta. També es recorre el porrat i s’hi compren productes com ara fruits secs, dàtils o canyamel, es fan concerts i balls. A més, la capella i el calvari són l’escenari de les activitats religioses de la Setmana Santa.
El calvari és el camí que segueixen els qui fan la devoció del viacrucis. Hi ha estacions o capelletes commemoratives dels passos de Jesucrist en la seua pujada al lloc de crucifixió. Comunica el nucli urbà de Pedreguer amb l’ermita del Sant Crist o capella de Sant Blai i discorre en ziga-zaga per salvar l’acusat pendent de la muntanya.
El recorregut està delimitat per fileres de xiprers, alguns dels quals són centenaris. Hi trobem les catorze capelletes que defineixen el viacrucis, generalment ubicades en les revoltes del traçat. Els templets estan compostos per una peça prismàtica de maçoneria, arrebossada i emblanquinada, sense basament. En la cara frontal superior se situa la fornícula amb els típics retaules de taulells pintats amb les escenes de la passió de Jesucrist. Les capelletes es rematen amb una coberta piramidal. La construcció d’aquestes deu correspondre a la meitat del segle XIX, però es van reformar després de la guerra de 1936. Els retaules, de taulells policroms, són posteriors a la guerra civil i estan patrocinats per diferents famílies o persones de Pedreguer.
En l’actualitat podem veure un porxe adossat a l’edifici original, que data de 1892, però en substitueix un altre anterior, del qual tenim poques dades. Es tracta d’un espai de planta rectangular i teulada a tres vessants, rematada amb teula corba. En els murs laterals es conserven quatre arcs, de diferents mides, tapiats a l’exterior, a excepció del més menut de llevant, convertit en un accés per a persones amb problemes de mobilitat. Dels tres arcs de la cara frontal, el central és l’accés i conserva les reixes originals. En la part superior de la porta de ferro podem veure la representació de la creu damunt el monticle, amb la data de 1892 inserida en aquest, una escala de mà a un costat i unes estenalles a l’altre, que fan referència a la crucifixió i posterior davallament de Jesucrist.
El porxe, encarat al nord, que és d’on, generalment, venen les tempestes de la tardor i l’hivern, es va realitzar per protegir l’accés a l’ermita. Per arribar a la porxada cal pujar una escalinata amb graons fets de pedra tosca.
L’accés s’obri en la façana nord de l’ermita, que originalment, abans de fer el porxe, donava directament a l’aire lliure. És una entrada construïda amb pedra tallada, la llinda és adovellada i té forma d’arc en la part superior. L’estructura pètria de la porta quedava oculta per enlluïts i emblanquinats, però amb la reforma posterior a l’incendi de 1998 es va decidir reproduir-la cara vista amb un nou morter groc.
L’interior de l’accés principal, que presenta un arc pla a l’exterior, es converteix en un arc escarser i capalçat, és a dir, presenta més alçada i més amplada que fora, per tal de permetre, entre altres coses, que es puguen obrir els batents de fusta de la porta.
L’arquitectura de l’ermita juga amb els volums del cub en la base i l’esfera de la cúpula. En la planta també podem veure eixe joc de quadre i cercle, el primer en l’exterior i el segon dins, formant un espai circular al voltant del qual es desenvolupa tota la resta. Estilísticament, aquest tipus de característiques anaven més enllà del barroc, eren molt innovadores fins i tot a finals del segle XVIII. El mateix s’aprecia a la capella de la Comunió de l’església de la Santa Creu de Pedreguer.
L’autor o inductor de la construcció de l'ermita del Crist del Calvari era una persona coneixedora dels últims corrents arquitectònics, és a dir, del neoclassicisme. És possible que aquesta persona fora l’arquitecte, fill de Pedreguer, Antoni Gilabert i Fornés (Pedreguer 1716 – València 1792), director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Ara bé, un informe de l’arquebisbe F. Fabian i Fuero, de 1791, però, quan fa un inventari dels edificis religiosos de Pedreguer, no esmenta aquesta ermita i crea així dubtes sobre l’autoria.
L’ermita i el calvari són fites paisatgístiques i culturals de Pedreguer. Se situen als peus de la creueta de la Llagosta, en la muntanya Gran, en una posició que domina la ciutat. La façana de l’edifici mira cap a la població i fa que tinga una direcció nord sud poc usual.
Encara que ara es coneix popularment com la capella de Sant Blai, la primera advocació fou al Crist del Calvari, parada final del viacrucis. Aquest costum és relativament modern, ja que el 1895 s’anota per primera volta als llibres de l’arxiu parroquial que el 3 de febrer s’hi va celebrar una festa votiva, amb missa i sermó, a Sant Blai.
L’ermita, única a la comarca, segons l’arquitecte J. Ivars Pérez, es va construir a finals del segle XVIII o a començaments del segle XIX, i, originalment, tenia dos cossos, la nau i el cambril. Ha comptat amb diverses restauracions com les de 1892, 1926 o 1992. La darrera és de 1998, després d’haver sofert un incendi en el porxe.
L’interior està marcat per l’accés principal, situat al nord, l’accés al cambril, a migdia, i dues capelles laterals, una a llevant i l’altra a ponent, que recorden el creuer de les esglésies. Les capelles, de poca profunditat, estan realitzades sobre el mur de planta circular. Aquestes i els accessos estan rematats per arcs rebaixats. Dins les capelles trobem els quadres de sant Bonaventura i de sant Blai.
En els espais que queden entre les capelles i els accessos es disposen quatre parelles de pilastres. Els pedestals i els fusts d’aquestes són llisos, els capitells corresponen a l’estil dòric i les bases són àtiques. Sobre els capitells trobem una potent cornisa a partir de la qual arranca la cúpula de mitja taronja amb huit nervis, sense tambor.
En general, l’interior està poc decorat, tan sols s’observen alguns estucats que imiten marbres i algunes cintes daurades que formen rectangles en els espais entre les columnes o remarquen els nervis de la cúpula. També s’hi observa una escassa il·luminació natural, malgrat que en origen hi havia quatre finestres en la base de la cúpula, tres de les quals estan cegades en l’actualitat, la quarta, a migdia, presenta un tancament opac de fusta. L’espai exterior de la finestra nord alberga la campaneta que es fa sonar els dies de la festa de Sant Blai.
És una construcció de planta rectangular adossada a la cara sud de l’ermita. A l’interior, hi ha l’altar i la imatge del Sant Crist crucificat. A aquest espai s’accedeix mitjançant tres graons de pedra picada i a través d’un arc rebaixat. Així, el pis del cambril està més alt que el de la resta de l’esglesiola, fet que remarca la zona de l’altar.
L’interior està dividit en tres parts, separades per dos arcs també rebaixats i cobert per tres voltes, la central bufada, les laterals amb volta de canó rebaixada. La sala de llevant funciona com a sagristia mentre que la de ponent és una mena de magatzem. La coberta exterior és a tres vessants i amb teula corba.
Estàtua de Sant Antoni Abat.